EL PIC DELS ENCANTATS
Població: Espot
Comarca: Pallars Sobirà
Temàtica: Mite, amor
Edats recomanades: Cicle Superior i ESO
Llegenda documentada: És una història fictícia creada exclusivament per 'Llegendes de Catalunya'. Hi ha una llegenda real que explica que els Encantats eren dos caçadors que van fugir de missa per ser els primers a batre l’isard. Per això van ser maleïts i convertits en pedra.
Catalunya té muntanyes que no rivalitzarien en alçada amb les de la serralada de l’Himàlaia, però que amaguen històries màgiques i úniques. Coneixeu el Pic dels Encantats? Potser no… Però què hi ha si parlem del Parc Nacional d’Aigüestortes i Estany de Sant Maurici? Llavors, la cosa canvia. El Pic dels Encantats és una muntanya de dos cims que neix a la vora d’aquest estany tan peculiar en la nostra geografia. Però com es va formar aquesta muntanya màgica?

En una època en què les bruixes encara prenien el té a mitjanit, un petit poble del Pallars Sobirà vivia en la més profunda tranquil·litat. La gent vivia del conreu de les terres, la ramaderia i l’explotació curosa dels boscos. Així doncs, era freqüent que cada vespre es trobessin a la taverna llenyataires, pagesos, camperols i ramaders per beure i jugar, fer-la petar o cantar antigues cançons de la zona.

Entre aquestes persones, hi havia un pagès que vivia a 1 quilòmetre a l’oest de la taverna i un ramader que vivia a 1 quilòmetre a l’est de la taverna. El primer era alt i fort, amb una barba espessa i una mandíbula prominent. Tenia la mirada profunda i uns ulls ben foscos protegits per dues celles ben poblades i un nas aguilenc. El segon, en canvi, era baixet i gens pelut, tenia unes cames curtes, però preparades per a fer grans caminades. Tenia els ulls verds i el cabell marró i arrissat, i tan llarg que li queia per sota de les espatlles.

Tots dos eren amics, potser els millors amics que havien existit mai a Catalunya. Però la seva amistat anava un pas més enllà del que era normal. S’estimaven, però no com s’estimen dos amics, sinó com s’estimen el pare i la mare, com s’estimen dos enamorats ben feliços. El seu amor no seria pas ben vist en aquella època, així que el guardaven en secret en el seu cor. Quan eren a la taverna, jugaven, bevien i cantaven igual que els altres homes. Només quan marxaven lluny de mirades indiscretes podien deixar de fingir i ser ells mateixos.

El temps va anar passant, les estacions de l’any es van anar succeint en el seu peculiar joc de canvis de colors i textures, i els dos amics cada cop s’esforçaven menys en amagar el seu amor. No és que no volguessin amagar-ho, és que ja estaven cansats de fer-ho. Volien ser lliures, igual que ho eren tots els altres homes. Ells no feien mal a ningú sentint el que sentien i no estaven disposats a continuar vivint una farsa. Però el seu comportament va generar recels en els altres homes que hi havia a la taverna. Al principi, es miraven estranyats que estiguessin tan a prop; després, van ser els creuaments de mirades i les picades d’ullet el que els va fer alarmar… Poc a poc, van començar a fer comentaris despectius sobre aquell comportament que, si hagués estat entre home i dona, haurien passat desapercebuts. Els dos amics es sentien molt incòmodes d’estar a la taverna i van deixar d’anar-hi amb tanta freqüència fins que, passats uns mesos, ja no hi van tornar.

Un dia en què la llar de foc de la taverna estava ben plena de llenya i brasa, perquè el fred era molt intens al Pirineu, l’alcohol inicià una conversa sobre els dos amics.

-El que fan aquells dos va contranatura! – Cridà un.
-L’amor és cosa entre homes i dones. Com gosen a dir que ells senten això? – Cridà un altre encoratjat per l’ambient que es respirava dins de la taverna.
-És igual que sigui contranatura! – Exclamà un tercer. – Va contra les normes. Contra les nostres normes… Si no les respectem, serà la fi del nostre poble pacífic. Ells pertorbaran la pau de la nostra vila.
-Sí! – Exclamaren moltes veu a l’uníson.
-Els hem de deixar clares les coses! – Cridà un quart.
-Sí! – Exclamaren de nou.

Sortiren de la taverna amb les torxes enceses pel foc i les galtes enceses per l’alcohol en direcció a la casa d’un d’ells. La seva sorpresa fou que no hi havia un, sinó tots dos junts, que sopaven a l’interior de la casa. Obriren la porta d’un cop de peu i els trobaren asseguts en una petita taula de fusta. Els ulls dels dos amics mostraven sorpresa, però sobretot por, moltíssima por. Ningú recorda quines paraules van intercanviar, només que tots dos arrencaren a córrer per la porta del darrera sense torxa ni llàntia. Corrien a les fosques per aquell bosc que fins ara havia estat un lloc tranquil on fer vida. La lluna plena era l’única aliada i els il·luminava tènuement mentre fugien d’aquelles persones que un dia van considerar companyes i amigues.

Cansats de córrer sense lloc a on anar, els dos amics s’aturaren enmig d’una gran planura. Portaven un bon avantatge als seus perseguidors. Es miraren als ulls sense dir res. No calia dir res. S’abraçaren tendrament, com tantes vegades havien fet, però sabent que seria l’últim cop que ho farien. Un d’ells, amb llàgrimes als ulls, tingué forces per pronunciar unes paraules:

-Arribarà un moment en què les nostres ànimes somriguin; en què tu i jo, junts un altre cop…

El seu amic, el seu amor, també plorava i digué:

-I arribarà el moment en què tant de dolor arribi al seu final i mai més no tornarà…

La Lluna se’ls mirava des de la seva cúpula celeste i, com ja sabeu, és la protectora de tots els enamorats. Va veure que la gent de la taverna sortia a la clariana amb un desig irracional de violència i va prendre una decisió. Mentre la prenia, un dels dos amics, és igual quin dels dos, encara va tenir temps de xiuxiuejar a cau d’orella:

-Que faré jo sense la teva veu…?

Poc a poc, i gairebé sense adonar-se’n, es van anar convertint en pedra. Una pedra grisa, com els sentiments de les persones que els perseguien, però viva i forta, com l’amor que ells mateixos sentien. La pedra creixé i creixé fins a tocar el cel amb les puntes. Els homes que fins ara havien corregut cecs d’ira i de ràbia, s’aturaren als peus d’aquella muntanya que mai abans no havien vist. No sabien si el que veien era veritat o fruit del seu estat d’embriaguesa, però tampoc no van tenir temps de descobrir-ho. Les llàgrimes que encara vessaven els dos enamorats no es van convertir en pedra, sinó en un enorme torrent que queia des de l’enforcadura. La vall començà a inundar-se d’aigua a una velocitat vertiginosa i ningú va tenir temps de fugir. Els mals pensaments només comporten desgràcies.

I fou així que la Lluna els uní per sempre més en aquella abraçada eterna. Aquella nit naixé el Pic dels Encantats, no pas el més alt, però sí el més emblemàtic dels cims del Parc Nacional d’Aigüestortes. Durant cent dies i cent nits, les llàgrimes dels dos amics continuaren vessant fins que l’aigua arribà als peus de la taverna i l’acabà tirant a terra. L’estany de Sant Maurici s’havia assentat als peus del Pic dels Encantats. Actualment, les nevades i pluges del Pirineu lleidatà mantenen viu l’estany i els sentiments dels dos encantats i de la gent que, com ells, no té por a manifestar el seu amor. Perquè ja se sap, l’amor no entén ni de lleis ni de normes, només de sentiments.
La vostra donació és un ajut al projecte 'Llegendes de Catalunya' i a la Cultura Catalana. Els fons recaptats només seran utilitzats en les despeses derivades directament o indirecta del projecte. Ens comprometem a presentar cada any una revisió dels ingressos i les despeses per tal de ser fidels i transparents amb la vostra ajuda. Gràcies!
Llicència de Creative Commons
Llegendes de Catalunya està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a llegendesdecatalunya.plisweb.com