EL PESCADOR DEL CAP DE CREUS
Població: Cadaqués
Comarca: Alt Empordà
Temàtica: Fantàstica, amor, aigua
Edats recomanades: Cicle Superior i 1r Cicle ESO
Llegenda documentada: És una història fictícia creada exclusivament per 'Llegendes de Catalunya'.
Com cada dia, un pescador de l’Empordà es llevà ben d’hora al matí. Si és que se’n pot dir matí quan la nit encara és fonda i les estrelles brillen a tot el firmament. En efecte, era mitja matinada i hora de dormir per a la majoria de la gent, però la millor hora per a fer-se a la mar. El pescador no necessitava res que el despertés, perquè estava tan acostumat a aquell horari que poc li costava despertar i preparar els seus estris. Així que en qüestió de minuts ja tenia preparat un cafè sobre la tauleta de la cuina i un parell de torrades ben sucades amb oli de romaní i tomàquet. Al seu farcell encara n’hi duria un parell més, una bota de vi i una altra d’aigua, a més d’alguna peça de fruita. Aquest era el seu equipatge de cada dia.

La seva barca era prou gran per a tres o quatre persones, però s’entestava a feinejar sol a la mar. La mar era casa seva i aquella barca, moguda per vela i rem, era com un cavall sobre el qual cavalcava sense importar-li res del que deixava a terra ferma. Tot i que ben mirat a terra no deixava pas res. Vivia sol, sense dona ni fills, sense família ni amics. Era un vell llop de mar que mai no havia conegut l’amor.

L’aigua era tranquil·la aquella matinada, potser més del compte; però en un parell d’hores la marea començaria a baixar i l’aigua s’ompliria d’onades que no van enlloc. Amb els primers rajos de sol, carregà totes les coses a la barca i ataüllà l’horitzó. La mar no té límits i, sota aquell color rogenc de l’alba, era el seu espai idíl·lic on relaxar-se mentre buscava un lloc on pescar.

Res ni ningú podrien haver augurat un canvi en el temps tan brusc com aquell. Ni tan sols un pescador expert com ell que, tot i ser encara jove, destacava en el seu control sobre la nau, se’n podria haver adonat. Fos com fos, una munió de núvols es van anar ajuntant en formació sobre la mar, el déu del vent es va desemperesir i les onades van créixer un o dos metres. Encara no havia arribat al seu lloc de pesca i ja començava a témer que tornaria a la costa sense haver pogut tirar les xarxes. No seria la primera vegada en aquella setmana que la tramuntana li capgirava els plans i si no aconseguia un dia bo, aniria malament de diners durant una bona temporada.

El pescador va decidir quedar-se una estona, per si els núvols passaven de llarg i podia feinejar. Però ni els núvols marxaven ni les onades s’acabaven. L’aigua estava tan intranquil·la que feia escuma. Temé haver comès un gran error quedant-se i decidí finalment posar rumb a la platja quan el sol ja feia estona que havia superar el llindar de l’horitzó. Mirava d’esquivar les onades més grans, però cada cop n’hi havia més i tenia menys temps per controlar la barca. Amarat de suor i aigua de mar movia el pal de vela aquí i allà mirant que el vent el portés cap a on ell volia. Va sortir-se’n durant una bona estona, però llavors esclatà una tempesta que l’enxampà encara a moltes milles de la costa. Llamps i trons, aigua i vent, totes les forces contra el navegant que desafiava la natura només per sobreviure. De sobte, una onada gegant aparegué al seu davant. Provà una maniobra molt arriscada, però l’aigua empenyé la vela cap al pescador i li colpejà el cap amb tanta mala sort que el va fer caure a l’aigua després de perdre el sentit.

Els pescador va obrir els ulls lentament, com si hagués dormit tant de temps que no recordava com era allò de moure les parpelles. Els seus ulls no enfocaren bé les primeres imatges, però poc a poc anava recuperant la vista. De fons, la brisa marina empenyia l’aigua fins a llepar-li els peus. Notava la sorra humida sota el seu cos entumit i una lleugera pressió sobre el pit. Es fregà els ulls amb l’ajut de les mans, humides i plenes de sorra, per veure què hi havia al seu voltant i es quedà sense respiració en veure allò que tenia just a sobre: uns ulls verds maragda l’esguardaven a una distància que trencava els límits interpersonals. Una figura femenina l’observava amb una mà sobre el seu pit, com si volgués sentir els batecs del seu cor. Dibuixava un somriure tan dolç que se li oblidà el regust salat de l’aigua de mar que encara tenia a la boca. Ells ulls verds s’emmarcaven en una cara arrodonida, amb un clotet a la galta i cabell llis que li queia sobre un cos nu de pell bruna. Perdé els sentits mentre la seva memòria s’impregnava d’aquells ulls…

Despertava de nou unes hores més tard quan el sol ja li colrava les galtes. La tempesta s’havia desfet tan ràpid com s’havia despertat i no quedava ni un sol núvol al cel. S’incorporà lentament sobre la sorra, amb la vista fixada en la mar i sense poder oblidar-se d’aquella dona que potser li havia salvat la vida. Disposat a trobar-la, es va aixecar tot notant que li mancaven les forces i s’estranyà que la seva barca estigués gairebé intacta a una desena de metres. Però on se suposa que havia anat a parar? Si no s’equivocava, aquella cala rocosa era una de les moltes que omplien el Cap de Creus. No era lluny de casa, així que podria preguntar als seus coneguts si coneixien aquella dona.

Però ningú no va reconèixer cap dona en la seva descripció. Ell estava tan segur del que havia vist, que no va canviar ni una sola coma del que deia. Quin boig podria oblidar aquells ulls, aquell clotet, aquell somriure angelical? Quin boig desistiria de trobar l’única dona en el món de qui es podria enamorar? Aquell pescador, per suposat que no.

Decidit a trobar-la, repetí cada dia la seva rutina, somniant que quan tornés a la platja a recollir la barca, aquella dona estaria allà esperant-lo. Sempre que podia, s’escapava a aquella cala, però mai no hi havia ningú. Semblava que aquella dona s’havia esfumat de la faç de la terra. Ningú la coneixia i ningú no l’havia vista pas mai. Així van anar passant els anys. Li va créixer la barba i també les primeres canes. I ell continuava sent incapaç de treure’s de la ment aquella dona que l’havia ben enamorat. De pretendentes no li mancaven, però no tenia pas ulls per a elles.

Fins que un dia, mentre recollia l’última xarxa de la jornada, ataüllà ben lluny una figura sobre la superfície de l’aigua. L’aigua estava tan tranquil·la que no perdé de vista ni un sol moment aquella forma. No semblava pas una barca, però era tan lluny que no ho podia assegurar pas. Agafà els rems i es dirigí cap allà ben encuriosit. Poc a poc s’anava perfilant aquella figura i els seus ulls s’esbatanaven més i més. Va aturar-se a escassos metres d’ella i observà aquells ulls que, anys abans, l’havien enamorat. La dona nedava amb un somriure a la cara mentre se’l mirava amb la innocència que només la canalla pot tenir. El pescador restà en silenci; tants anys esperant aquell moment i no va saber trobar una sola paraula. Així que fou ella qui parlà.

-Ja fa anys que et miro des de lluny, però no ha estat fins ara que m’he deixat veure… - Foren les seves primeres paraules. I si el seu somriure era dolç com la mel, la seva veu era pura melodia. El pescador continuava en silenci. – Aquell dia de tempesta vaig rescatar-te de l’aigua i et vaig portar fins a terra. Vaig quedar tan enamorada de tu, que no hi hagut una sola nit que no hi pensi. T’he seguit cada dia que has sortit a la mar, desitjant-te tornar a besar com aquell dia mentre jeies inconscient sobre la sorra. He somniat cada nit tenir-te entre els meus braços i xiuxiuejar-te a cau d’orella que em facis teva, però el nostre amor és impossible. No ha estat fins ara que he tingut prou forces per a dir-t’ho… -I encara tenia més coses a dir, però les llàgrimes van brotar dels seus ulls màgics i va callar. El pescador s’omplí de valor temorós que aquella fou la seva última oportunitat d’estar amb l’amor de la seva vida i va aconseguir parlar.
-No he deixat de pensar en tu des d’aquell dia. T’he buscat per tots els pobles que conec i li he preguntat a tantes persones que algunes m’han tractat de boig. Però res no m’importa ara que ets aquí. – Va respirar fons abans de continuar – No sé per què dubtes ara sobre el nostre amor, però si em dónes l’oportunitat, no te’n penediràs mai.
-Això no depèn de mi…
-I de qui, doncs?
-De ningú… Hi ha raons del cor que la raó no entén. Et portaré sempre dins meu i tu a mi, això és més bonic que qualsevol altra història, no creus?
-Potser sí, però per a mi no és suficient. Deixa’m intentar-ho -digué el pescador amb la veu trencada; sense ser conscient que qui fa el que pot, no està obligat a més.
-Et deixaria, però no puc. No estic feta per a tu…

I sense dir cap més paraula, es gira d’esquenes i es capbussà dins l’aigua sense aixecar ni una sola gota. El pescador restà quiet, mut, amb la boca entreoberta i els ulls fixos en el punt on segons abans havia estat l’únic amor de la seva vida. Podia ser que li hagués vist una aleta on hi haurien d’haver estat els seus peus?
Llicència de Creative Commons
Llegendes de Catalunya està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a llegendesdecatalunya.plisweb.com
La vostra donació és un ajut al projecte 'Llegendes de Catalunya' i a la Cultura Catalana. Els fons recaptats només seran utilitzats en les despeses derivades directament o indirecta del projecte. Ens comprometem a presentar cada any una revisió dels ingressos i les despeses per tal de ser fidels i transparents amb la vostra ajuda. Gràcies!