LA DAMA BLANCA
Població: -
Comarca: Cerdanya
Temàtica: Por
Edats recomanades: Cicle Mitjà, Cicle Superior i ESO
Llegenda documentada: És una reinterpretació 'Llegendes de Catalunya' fa sobre llegenda verídica.
De ben segur que heu sentit històries sobre fantasmes que habiten cases encantades o dones que esperen en un revolt perillós a altes hores de la matinada. Però potser no heu sentit mai a parlar d’aquesta terrible història.

Era nit freda, molt freda, a la Cerdanya. El vent bufava amb tanta força que les alzines amb prou feines es mantenien dempeus. Els animals del bosc feia estona que s’amagaven al seu cau i ni tan sols els llops més valents gosaven udolar. Només un boig s’atreviria a caminar per aquell sender un dia com aquell. I potser sí que n’era, de boig, aquell home que mirava de fer drecera pels boscos de sotavent.

Imagineu-vos ara enmig de la més absoluta foscor, amarats en aigua, amb els peus contínuament enfonsats un pam al fang i amb el vent empenyent-nos ara contra terra ara contra un arbre. El fred calat entremig de les costelles, les llàgrimes dels ulls congelades, la roba fent més nosa que servei per tota l’aigua que queia des de feia hores, si no dies. Imagineu-vos que no veieu més enllà del vostre nas, que no vèieu més que un etern negre absolut. Imagineu-vos buscant el camí a les palpentes, ferint les vostres mans a cada branca, a cada arbust. Heu passat hores vagant per les muntanyes sense saber on anar ni d’on veniu.  Imagineu-vos que sou un l’ésser més insignificant del món enmig d’aquella tempesta i no us sentireu ni de prop com aquell home que vagava pels boscos de la Cerdanya.

Feia molta estona que es temia el pitjor. Podria lliscar muntanya avall i trencar-se el cap; podia morir lentament congelat per l’aiguaneu; podia topar amb una manada de llops famolencs. Tot això, i més, podia passar, però el que realment va succeir fou que arribà a una petita clariana il·luminada tènuement per una estrella que es filtrava entre els núvols. Davant dels seus ulls, una portalada de fusta massissa romania tancada. Era la porta d’un immens castell. Si tenia alguna possibilitat de salvar la vida, no cabia dubte que era aquella. Va fer un pas amb la cama dreta , ara un altre amb l’esquerra. I caigué inconscient sobre la neu amb els ulls tancats i el cor lluitant per bategar. Tot havia arribat a la seva fi…

… O no. Hores després, despertava amb les robes canviades, sota una gruixuda manta de la llana més pura i als peus d’una llar de foc ben viva. Va inspirar profundament aquell aire tan càlid i sentí que el seu estómac gemegava de gana. És clar, feia un dia sencer que no menjava res. Acte seguit, com si li hagués llegit la ment, una dona molt elegant entrava a la sala amb una safata plena de menjar. La va deixar sobre una taula de roure i, sense dir paraula, sortí de l’estança.

L’home va quedar-se al castell set dies i set nits. Durant la travessa, s’havia fet un trau a la cama i havia d’esperar que tanqués la ferida abans de reprendre la marxa. Va conviure amb la dona i les seves dues filles. Ella era una baronessa acomodada i el seu marit l’havia abandonada en donar a llum la segona criatura. Ell estava obsessionat amb tenir un fill i l’acusava a ella de no donar-li. La baronessa va sumir-se en una profunda depressió que durava ja tres anys. La nit que va arribar l’home al castell, tot just feia tres anys de l’abandó i de l’aniversari de la filla petita. Van intimar molt durant aquella setmana. Tant, que semblava que feia anys que convivien junts. A l’hora de partir, ella li va preparar el millor dels seus cavalls i, en atansar-li les regnes, li digué:

-Benvolgut meu, casa’t amb mi.

I ell, com si esperés aquella proposició des del mateix instant que la va veure per primer cop, respongué:

-M’agradaria fer-ho, però hi ha dos motius que m’impedeixen acceptar  en aquest moment. Tornaré quan tot estigui solucionat.

Marxà al galop tot just després de besar-li la mà. Ella restà en aquella posició fins que es pongué el sol. Dia i nit, mirava per la finestra més propera a la portalada per si tornava a l’endemà amb els seus afers resolts. Però l’endemà no tornava… Ni l’endemà… Ni l’altre… Cada nou dia que passava, el seu cor s’apagava un xic més. Passaren els anys i va començar a descuidar la seva higiene; després, va desatendre les seves obligacions amb la baronia; fins i tot, va perdre part de la seva fortuna en una revolta amb els camperols que treballaven les seves terres… I el seu home no tornava.

Quan ja feia tres anys de la seva partida, una idea li envaí la ment. L’home havia assegurat que tornaria quan hagués solucionat els seus contratemps, els seus dos contratemps… I si es referia a les seves dues filles? I si ell tampoc volia dues filles, sinó un fill baró? No estava disposada a ser abandonada dos cops a la seva vida. No ho va pensar ni un sol moment. Amb la ment malalta com la tenia i embogida per aquests últims pensaments, va entrar a l’habitació de les seves filles, que dormien, i les va ofegar amb un coixí de plomes. Res no la va frenar. Ni el seu instint maternal ni els gemecs ofegats d’aquelles criatures que ella mateixa havia donat a llum.

L’endemà sortí el sol ben d’hora al matí. Ben lluny, a l’horitzó, una figura s’apropava a gran velocitat. Era l’home, que galopava sobre el mateix cavall que l’havia permès partir del castell. En arribar a la portalada del castell, la baronessa ja l’esperava.

-Ja podem casar-nos, amor meu. He matat les meves filles per tu.

La mirada d’aquell home va canviar tan ràpidament que la dona s’adonà que alguna cosa no anava bé.

-No era això el que volies? No eren les meves filles els dos motius que no et deixaven casar-te amb mi?

L’home se la va mirar amb una llàstima que mai no havia sentit per ningú altre. No va dir res. Hi ha mirades que ho diuen tot. El cavall s’encabrità abans de galopar novament cap a l’horitzó. No va mirar enrere. No calia.

Diu la gent que, consumida per una nova pèrdua, no va tornar a conciliar el son i va morir abans d’una setmana. Diuen d’altres, que l’esperit de la dona s’apareix amb un fanalet encès en nits fredes i ventoses, com aquella en què l’home arribà al castell. Diuen encara els més vells, que busca ànimes perdudes per guiar-los amb el seu fanalet cap al seu castell… Les històries, històries són. Però no deixa de ser cert que molts caminants extraviats a la Cerdanya afirmen haver seguit una llum llunyana entre els arbres de sotavent.

La vostra donació és un ajut al projecte 'Llegendes de Catalunya' i a la Cultura Catalana. Els fons recaptats només seran utilitzats en les despeses derivades directament o indirecta del projecte. Ens comprometem a presentar cada any una revisió dels ingressos i les despeses per tal de ser fidels i transparents amb la vostra ajuda. Gràcies!
Llicència de Creative Commons
Llegendes de Catalunya està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a llegendesdecatalunya.plisweb.com