LES FONTS DEL LLOBREGAT
Població: Castellar de n'Hug
Comarca: Berguedà
Temàtica: Mite, bruixeria
Edats recomanades: Cicle Mitjà, Cicle Superior i ESO
Llegenda documentada: És una llegenda popular arrelada al municipi.
· FÍGOLS, J.; FORNELL, N. (1993) Sis llegendes del Berguedà. Àmbit de recerques del Berguedà, Berga.
Temps era temps, la gent de Castellar de n'Hug vivia més tranquil·la, fins i tot, que ara. La seva gent es dedicava a la pagesia i, sobretot, a la ramaderia. Els ramats d'ovelles tenien grans extensions de terra per pasturar i els pastors les podien controlar des d'alguns cingles ben elevats.

I què hi havia de la canalla? Doncs la canalla jugava cofoia en sortir d'escola mentre esgotaven els últims rajos de sol del dia. A primera hora de la tarda, arreu del poble se sentien rialles, xiscles i corredisses ben alegres. La mainada de pagès, ja se sap, té una imaginació que no els cap al cap i són capaces de divertir-se de qualsevol manera. I aquella canalla, la canalla de Castellar de n'Hug, tenia sempre tantes coses per fer...

Però entre les famílies de la vila, n'hi havia una que no sempre passava desapercebuda: una mare de comportament inquietant i una nena tan lletja que si la miraven de lluny, poc sabien si era un nen, una nena o alguna bestiola de camp amb roba. La nena era feliç, perquè els seus companys no la jutjaven pel seu aspecte i sempre jugaven com a bons amics. La mare, però, tenia sempre la cara ben arrugada de tan amargs que eren els seus pensaments. Deien que no l'havien vist mai somriure! Les males llengües asseguraven que era una bruixa, una de les pitjors de Catalunya. Tot i que no eren pas tan males llengües, perquè eren del tot encertades.

La mare era una bruixa dolenta sense fi i no suportava que les altres nenes fossin més maques que la seva. Tant li feia que fos feliç o que jugués amb els companys com una més. Res no importava si no era la més guapa de totes. Però la seva filla s'anava fent cada cop més gran i cada cop més lletja. I les altres nenes s'anaven convertint en donetes que cada cop atreien més els nois de la colla. La seva filla mai no es queixava. Era feliç, perquè l'acceptaven com era, però de tant en tant es sentia dessolada perquè els nois no se la miraven com a les altres noies. No pas. Si parlaven de passejar o anar als balls, era l'última a tenir parella. I sa mare no ho va suportar mai!

Una nit de turmenta, la ira de la bruixa va esclatar. No podem assegurar que la turmenta fos per culpa d'aquest enuig, però és molt probable. La bruixa va passar tota la nit entre llibres de conjunts, pocions i ingredients tan secrets com macabres. Els llamps van recórrer la comarca amunt i avall tota la nit; els trons van arribar fins gairebé les terres de l'Ebre.

L'endemà, el dia despertà sense rastre de la tempesta. Ni un núvol al cel ni una gota de pluja ni un trist bri de vent. Però no eren els núvols els únics que havien desaparegut. Alguns crits van recórrer el poble de dalt a baix, de casa en casa. Totes les nenes havien desaparegut. Era com si totes haguessin abandonat el llit de matinada i no haguessin tornat. Els llençols i mantes estaven remoguts a tots els llits, però ni rastre de les nenes. No estaven a cap habitació ni a cap racó del poble. Tothom va oblidar-se de les seves feines durant aquella jornada i van organitzar-se en grups per a pentinar totes les muntanyes del voltant. Ni rastre.

Les campanades van tronar al campanar com una llosa de pedra candent caient en sec. Eren les dotze del migdia i ja feia hores que buscaven en va. De sobte, van sentir una remor suau entre els arbres. Era una remor cada cop més forta, més violenta. Semblaven desenes de veus entreteixides. Es van agrupar a la plaça del poble i van avançar lentament mentre buscaven el focus del soroll. Pas a pas s'acostaven i pas a pas el soroll es feia més i més violent. Fins que van arribar a una paret de roca calcària i no van poder avançar més. Ara que estaven davant la roca, van descobrir que no eren veus ni xiscles, sinó plors a llàgrima viva que emanaven de la pròpia roca. I de cop, un raig d'aigua va començar a filtrar-se paret enfora al mateix temps que el soroll va cessar.

Els planys eren els plors eterns a què havien estat condemnades les noies desaparegudes. La bruixa les havia maleït de tal manera que passarien la resta de l'eternitat convertides en roca i plorant desconsolades. Les seves llàgrimes cada cop van ser més i més abundant, i van fer néixer així un torrent que, en arribar a la Mar Mediterrània, es va convertir en el riu Llobregat. Des de llavors, l'aigua no ha deixat mai de rajar, perquè la filla de la bruixa vetlla per protegir la vida de tots els animals i plantes que viuen gràcies al riu. La nena va fer desaparèixer la seva mare just en el moment en què va maleir les noies. És per això que, en certes ocasions, podem veure una ombra vermella reflectida allà on neixen les fonts del Llobregat...
La vostra donació és un ajut al projecte 'Llegendes de Catalunya' i a la Cultura Catalana. Els fons recaptats només seran utilitzats en les despeses derivades directament o indirecta del projecte. Ens comprometem a presentar cada any una revisió dels ingressos i les despeses per tal de ser fidels i transparents amb la vostra ajuda. Gràcies!
Llicència de Creative Commons
Llegendes de Catalunya està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a llegendesdecatalunya.plisweb.com