LA FONT DE LA SENTIU
Població: Gavà
Comarca: Baix Llobregat
Temàtica: Mite, aigua
Edats recomanades: Ed. Infantil (2n cicle), Ed. Primària
Llegenda documentada: És una història fictícia creada exclusivament per 'Llegendes de Catalunya'. La font està documentada des del 1755. El 2002 fou recuperada pel Grup Ecologista Quercus.
A mitjans del segle XVIII, una terrible malaltia va assolar les petites poblacions de Gavà i Castelldefels. La gent que hi vivia es dedicava a cultivar la terra, a cuidar dels ramats d’ovelles i també a la pesca. Però cada cop quedaven menys persones adultes sanes i fortes per fer aquestes feines. Tan era així, que a la malaltia aviat se li sumà la gana, perquè no quedaven prou pagesos per cuidar la terra, pastors per dirigir els ramats o pescadors que amb paciència es tiressin a la mar.

Un bon dia, el Baró de l’Eramprunyà, hereu de la família March, va convocar una reunió amb les persones més influents de la Baronia. Hi acudiren ell mateix com a representant del rei, el capellà de l’Ermita de Bruguers com a representant del clergat i els seus respectius seguicis. Els acompanyants, més que prendre decisions, eren els encarregats d’aplaudir les decisions dels seus amos i senyors, com en tota societat feudal.

Després de moltes hores de conversa on van menjar i beure tot allò que la població feia anys que no tastava, el Baró prengué una decisió. Al seu parer, la malaltia era un càstig diví pels excessos que havien comès els plebeus. Per demostrar-li al Senyor que es penedien dels seus actes, apujaria els impostos reials de la Baronia durant un any sencer. Els seus emissaris van començar a cobrar els impostos a partir de l’endemà, però res no semblava canviar pels habitants de Gavà i Castelldefels. Si de cas, que ara eren més pobres que abans. Mentrestant, la malaltia continuava deixant sense forces aquelles persones que podrien estar treballant la terra.

Un temps després, veient que els impostos només feien que la població passés encara més gana i restricció, es tornaren a reunir al castell de l’Eramprunyà. Aquest cop, fou el mossèn qui exposà la seva teoria. Segons ell, la malaltia també era un càstig que Déu enviava a la població pecadora, però la solució era una altra de ben diferent. Va imposar, sota pena de mort, que la gent acudís a missa cada diumenge a resar un parenostre, un avemaria i totes les cançons de missa tan típiques a les parròquies del nostre país. Això tampoc tingué cap efecte positiu. De fet, cada vegada hi havia més gent malalta i més persones que poguessin resar a les esglésies, que anaven quedant-se més i més buides.

El temps continuava passant, però ningú no sabia quin podia ser el remei per a aquella malaltia. Fins que una nit clara d’estiu, en què la xafogor del dia havia deixat pas a la suau brisa nocturna, dos germans bessons jugaven a amagar-se pel bosc. Eren un nen i una nena ben espavilats per l’edat que tenien, però encara amb la innocència que només la canalla conserva. Vivien en una masia apartada de la població, just enmig de la Vall de la Sentiu, a la falda del Castell de l’Eramprunyà. A casa, l’àvia i el pare havien emmalaltit ja feia mesos i ells ajudaven la mare amb totes les feines de la llar.

Aquella nit, però, la seva història canviaria per sempre més. Mentre jugaven a pocs metres de casa seva, sota la llum de la primera lluna plena de l’estiu, van veure un petit resplendor a través de les alzines. Encuriosits per aquella llum tan misteriosa, es van endinsar cada cop més en aquell bosc. Deixaren enrere pins pinyoners, alzines i esbarzers, també algun cirerer d’arboç d’on recollien els fruits cada primavera. De sobte, la llum la tingueren tan a prop que gairebé la podrien haver tocat si na haguessin quedat embadalits. Davant seu, hi havia dues nimfes vestides amb túniques color turquesa suau que brillaven. Els cabells rossos els queien sobre l’esquena emmarcats per dues trenes que s’unien en forma de corona, trenades amb flors i fulles d’heura. Tenien ulls verds ben càlids que transmetien pau i serenor. Eren les Nimfes de la Sentiu, que havien protegit la vall durant segles de tots els mals. Una d’elles, la que semblava més gran de totes dues, va fer una passa endavant i digué aquestes paraules:

-Vosaltres, que encara conserveu la bondat amb què vàreu néixer, sereu els encarregats de retornar la salut als vostres veïns i veïnes. -Acte seguit, les dues nimfes es van apartar i deixaren veure una bella font amb aigua estancada i moltes flors al voltant. La natura creixia ben forta i vigorosa al voltant de la font i alguns animalons hi bevien sense espantar-se per la presència de les nimfes o de la canalla. – Ara torneu a casa i, demà, torneu a buscar aigua per a la vostra família. No deixeu que ningú se la faci seva. Serà de tothom o no serà de ningú…

A l’endemà, només que el sol despuntava a llevant, van sortir els dos bessons de casa sense fer soroll amb una bota de cuir que van omplir a vessar de l’aigua que rajava a la font. Va ser màgic! Només que la seva àvia i el seu pare es van mullar els llavis amb aquella aigua pura i fresca, va començar a notar que recuperaven lentament les forces. Durant set dies i set nits, es van encarregar de portar aigua a cadascuna de les masies de les viles de Gavà i Castelldefels. No va quedar ni una sola persona que no hagués tastat aquella aigua i tothom semblava recuperar-se de l’estranya malaltia.

Finalment, com no podia ser d’una altra manera, aquella bona nova arribà a oïdes dels nobles de la zona. El Baró de l’Eramprunyà i el Mossèn no van trigar a atribuir-se els mèrits a través dels seus discursos i els sermons a missa. Tots dos asseguraven que havien estat les seves mesures les que havien fet que Déu els fes arribar aquella aigua beneïda. Així que van decidir voltar la font amb una tanca de fusta i col·locar dos sentinelles per a evitar que la gent pogués agafar-ne l’aigua. El mateix dia que ho van fer, l’aigua deixà de brollar, la que hi havia estancada agafà un color marró gens agradable i una ferum molesta arrelà en tota la zona.

La gent es revoltà per primer cop en segles i reclamà que la font fos d’accés públic com ho havia estat fins aleshores. Hi hagué baralles entre els soldats i els pagesos, ramaders i pescadors. El poble superava en número a la noblesa i van aconseguir el seu propòsit. Un cop retirada l’última fusta que tancava la font, l’aigua tornà a brollar, recuperà la seva transparència cristal·lina i l’olor de les flors embriagà de dolçor tota la vall. Ja se sap, hi ha coses, com la natura, que s’escapen al control de l’ésser humà i més val que continuï sent així…

Des de llavors, la Font de la Sentiu ha donat vida a aquella zona de Gavà i els seus habitants encara avui dia recorden l’esperit de protecció de l’aigua i de les nimfes. És habitual trobar passejant per aquella zona persones que cerquen tranquil·litat i d’altres que s’aturen a esmorzar o berenar a l’ombra que protegeix aquesta font màgica.
La vostra donació és un ajut al projecte 'Llegendes de Catalunya' i a la Cultura Catalana. Els fons recaptats només seran utilitzats en les despeses derivades directament o indirecta del projecte. Ens comprometem a presentar cada any una revisió dels ingressos i les despeses per tal de ser fidels i transparents amb la vostra ajuda. Gràcies!
Llicència de Creative Commons
Llegendes de Catalunya està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a llegendesdecatalunya.plisweb.com