EL PONT DEL DIABLE
Població: Martorell
Comarca: Baix Llobregat
Temàtica: Mite, fantàstica
Edats recomanades: C. Mitjà, C. Superior i 1r Cicle ESO
Llegenda documentada: És una història fictícia creada exclusivament per 'Llegendes de Catalunya'. Hi ha una llegenda documentada per Joan Amades al Costumari Català que explica una història força diferent.
Expliquen algunes boques que el Pont del Diable de Martorell deu el seu nom a un entremaliat personatge que va arribar a la vila ja fa uns quants segles. Tant li va agradar el poble, que va decidir quedar-s’hi per a desgràcia dels veïns.

El nostre personatge era un Diablet vingut dels més profunds avencs dels Pirineus i era cosí llunyà del mateix Satanàs. Només vivia per a fer bromes a la gent de bé. Tant era així, que durant el dia es plantava al bell mig del pont i entabanava tothom que hi passava amb els seus jocs i bromes. Els veïns haurien evitat de bon grat aquell pont per no creuar-se’l, però era l’única manera de portar les seves mercaderies als pobles veïns i que els pobles veïns hi enviessin les seves. Aviat, les seves bromes van preocupar tant a la gent, que hi havia escassetat de mercaderies al municipi.

Una de les facècies més recordades era la que va patir el bo d’en Jan. Feia poc que el Diablet havia arribat al poble i va pensar que seria bona idea anar a saludar-lo. Potser si feien amistat podria creuar el pont sense haver de perdre el temps entre jocs i trucs.

-Bon dia, Diablet -va saludar el bo d’en Jan.
-Bon dia, vailet -respongué el Diablet.
-Diu la gent del poble que des que has arribat no has parat d’emprenyar veïns i forasters.
-Això diuen? Jo només jugo; si no hi ha ningú capaç de seguir-me el joc, quina culpa tinc jo? –El bo d’en Jan se’l va mirar encuriosit, com mirant d’entendre’l.-Ara bé, potser tu sí que n’ets capaç… -Ara era el Diablet qui es mirava el noi amb fingida cara de decepció.-No, no ho crec.
-Sí que ho sóc!-El bo d’en Jan havia caigut a la trampa.-I t’ho demostraré quan calgui.
-Amb aquesta actitud ja m’ho has demostrat –El noi se’l va tornar a mirar, aquest cop somrient.-A tu et deixaré passar sense gastar-te cap broma i, a més, cada cop que passis doblaré la quantitat de florins que portis a sobre. A canvi, tu només em donaràs 8 florins.

El bo d’en Jan va acceptar satisfet d’aquell pacte. El Diablet va fer petar els dits i, de sobte, el noi va notar com el seu sarró pesava més. Va comptar vuit monedes i les va donar a aquell personatge tan simpàtic abans de continuar cap la l’altra banda del pont. Un cop allà, va recordar que aquell matí havia d’anar al mercat de Castellbisbal a comprar fruites i verdures, així que no li vindrien pas malament algunes monedes de més.

Creuà novament el pont, saludà el Diablet i, igual que abans, el sarró tornava a guanyar pes amb un espetec de dits. Comptà vuit florins més i els donà al vigilant del pont. Sense perdre el temps, va refer el camí i arribà a l’alçada del Diablet, que se’l mirava amb cara divertida i els ulls oberts de bat a bat. Un nou espetec, però el bo d’en Jan no va sentir més pes al sarró. De fet, el trobava inusualment lleuger; tan lleuger que, en ficar-hi la mà, el va trobar buit.

-M’has enganyat, Diablet!-Li etzibà el noi mentre encara remenava dins la bossa sense resignar-se.
-No pas, bon amic. Jo sóc home de paraula i mai falto als meus tractes.
-Això és mentida. M’has robat els diners que duia! Digues, si no, com pot ser que doblant la quantitat de florins que duc a cada viatge, a la tercera no dugui res al sarró?
-La resposta la pots trobar tu mateix… Quants florins duies al teu sarró el primer cop que hem parlat?

El bo d’en Jan va emmudir de sobte, sabedor del seu error colossal. Aquell matí havia sortit de casa amb sis florins al sarró. El primer cop, doncs, el Diablet li va doblar les monedes fins a un total de dotze, de les quals va donar-li vuit. Havia perdut dos escuts amb aquell primer pacte! Car, només li’n quedaven quatre. Però havia estat tan avariciós que encara va passar un cop més pel pont. El Diablet va doblar les monedes novament, però només en van resultar i el bo d’en Jan les hi va donar totes com a part del tracte. Així que, sense adonar-se, s’havia quedat sense una sola moneda al sarró! El tercer cop que va passar-hi, doncs, el Diablet va tornar a doblar les monedes, però tothom sap que el doble de res és res; així que era el bo d’en Jan qui incomplia el pacte en no donar-li vuit florins més al Diablet.

Hi ha qui explica que el Diablet el va fer despullar en compensació per les vuit monedes. D’altres, que li va gravar al front les paraules ‘Bon Jan’ les hi va dur durant mesos. Des de llavors, que a Catalunya fem servir aquesta expressió per referir-nos a aquelles persones que, de bona fe, diuen que sí a tot. I a Martorell, que ja les saben ben llargues, van aprendre que el dimoni sap més per vell que per dimoni.
La vostra donació és un ajut al projecte 'Llegendes de Catalunya' i a la Cultura Catalana. Els fons recaptats només seran utilitzats en les despeses derivades directament o indirecta del projecte. Ens comprometem a presentar cada any una revisió dels ingressos i les despeses per tal de ser fidels i transparents amb la vostra ajuda. Gràcies!
Llicència de Creative Commons
Llegendes de Catalunya està subjecte a una llicència de Reconeixement-NoComercial-SenseObraDerivada 3.0 No adaptada de Creative Commons
Creat a partir d'una obra disponible a llegendesdecatalunya.plisweb.com